Article de Dácil González, psicòloga i psicoterapeuta.
Tots hem sentit a parlar de l’aferrament: l’aferrament entre persones, l’aferrament amb objectes, la necessitat que tenim d’enganxar-nos i desenganxar-nos, les bondats i dificultats de l’aferrament, etc. A l’article d’avui us parlaré de l’aferrament des de la perspectiva de la psicoteràpia, definint en primer lloc què és l’aferrament, per a què ens serveix i com podem aconseguir un estil d’aferrament saludable.
Què és l’aferrament?
L’aferrament és la vinculació afectiva i duradora que es desenvolupa en els primers anys de vida entre dos éssers humans, la persona cuidadora, generalment la mare i/o el pare, i el seu fill/a. Les interaccions que es van generant entre tots/es dos, d’alguna manera, conformaran l’estil d’aferrament del nen/a.
Sobre això hi ha una cosa important que hem de saber, i és que els éssers humans naixem amb una empremta, venim al món amb un programa neurobiològic que ens impulsa a buscar el nostre cuidador/a perquè sabem, de manera innata, que és qui pot assegurar la nostra supervivència . Així doncs, podem afirmar que l’aferrament és un sistema relacional primari que assegura la supervivència als éssers humans.
La manera com es duen a terme les interaccions entre mare/pare i fill/a va estructurant l’experiència interna del petit/a, va donant forma a l’experiència que té amb la seva mare, i això, en gran mesura, també estructura el desenvolupament del cervell. Amb la construcció d’aquest aferrament primari, el nen/a està assentant la base de les seves futures relacions, de la seva interacció amb el món, de les seves expectatives sobre els/les altres, en definitiva, està definint l’estil relacional i vincular de la seva vida adulta: amb els amics/gues, amb les parelles, amb els fills/es, etc. Les darreres investigacions sobre aquest tema donen una dada molt rellevant: l’estil d’aferrament sol quedar instaurat al voltant del primer any de vida del nen/a.
Les respostes dels/les cuidadors/es que contribueixen a construir l’aferrament del nen/a no són sempre eficaces, és una dansa contínua d’assaig-error que, tot i que busca la connexió i la sincronia, no sempre l’aconsegueix. De vegades no tenim informació sobre quina és la manera més adequada de fer-ho, o tenim informació errònia o contradictòria. Per exemple, segur que haureu escoltat teories que afirmen que deixar un nen/a plorar és una bona fórmula perquè es calmi. Això s’ha demostrat que no és així; el nen/a deixa de plorar perquè no l’atenem, perquè aprèn que no hi ha ningú per a ell/ella. També la nostra capacitat per donar respostes eficaces pot estar relacionada amb la nostra pròpia experiència com a fill/a. Com a pares, irremeiablement, se’ns posa en joc tot allò que ens va donar seguretat, però també allò que ens va faltar o ens va fer mal.
Com anem veient, l’aferrament es va configurant en les relacions més primàries, en etapes en què la comunicació verbal és molt limitada i on les experiències sensorials i corporals són determinants.
Quins estils d’aferrament hi ha?
Les investigacions sobre l’aferrament identifiquen quatre estils diferents: un estil d’aferrament segur i tres estils d’aferrament insegurs que a continuació explicaré detalladament.
AFERRAMENT SEGUR: en aquest estil d’aferrament predominen les interaccions coordinades entre la mare/pare i el nen/a, hi ha sintonia i connexió entre elles. Si el nen/a té opció d’escollir, triarà la seva mare/pare abans que una persona desconeguda. Són nens/es que exploren i confien que els/les cuidadors/es estaran si els/les necessiten, de manera que no els/les busquen o reclamen de manera ansiosa. Els nens/es amb un aferrament segur aprenen a expressar el seu malestar i les seves pors perquè saben que rebran dels seus cuidadors/es una resposta que els permetrà recuperar la serenitat. En definitiva, aquests nens/es van construint un model intern que prediu que els seus cuidadors/es estaran disponibles i seran eficaços/ces en les seves respostes, cosa que els farà sentir segurs/es al món i tenir confiança en els/les altres. Hi ha estudis que assenyalen que, en les relacions d’aferrament segur, els estats de connexió i sincronia mare-bebè ocupen al voltant del 30% del temps d’interacció. És a dir, fins i tot en aquest tipus d’aferrament, els intercanvis de descoordinació i desconnexió es produeixen constantment.
AFERRAMENT INSEGUR AMBIVALENT: els nens/es que desenvolupen aquest estil d’aferrament senten un malestar intens en les separacions del seu cuidador/a donada la inestabilitat i imprevisibilitat de la presència d’aquest/a. Són nens/es que acostumen a expressar el malestar d’una manera més intensa perquè el cuidador/a les atengui, nens/es amb menys interès en l’exploració, que se senten insegurs/es amb la manca de constància de les persones que els/les envolten.
AFERRAMENT INSEGUR EVITADOR: els nens/es amb aquest estil d’aferrament no acostumen a recolzar-se en la figura del cuidador/a i, fins i tot, poden arribar a expressar rebuig cap a ell/ella. Es tracta de cuidadors/es poc disponibles, immersos en els seus assumptes i dificultats. Els nens/es amb un aferrament insegur evitador no solen expressar ansietat davant les separacions i poden gestionar el seu malestar des d’una falsa autonomia.
AFERRAMENT DESORGANITZAT: en aquest estil d’aferrament predomina la manca d’un entorn predictible per al nen/a. El cuidador/a és la font de possible consol, però també es converteix en la font de la seva por, per la qual cosa va generant conductes incongruents en el nen/a com ara que s’acosti al cuidador/a però s’aturi just abans d’arribar, també pot voler evitar el contacte visual amb els cuidadors/es. És un nen/a que es pot bloquejar o congelar corporalment com a resposta a la por cap al cuidador/a. La base d’aquest tipus d’aferrament és un entorn amb un alt nivell de desatenció o maltractament cap al nen/a. El cuidador/a és una persona amb molts assumptes no resolts que no li permeten estar per al seu fill/a de la manera com aquest/a ho necessita.
Com podem saber quin és el nostre estil d’aferrament?
És difícil identificar quin estil d’aferrament predomina a cadascú de nosaltres perquè, com explicava abans, és un sistema que aprenem a les primeres etapes de la nostra vida, on les paraules i els records no s’emmagatzemen com a l’edat adulta. El nostre estil d’aferrament està estretament lligat amb les sensacions i amb la resposta fisiològica que ens activen les relacions amb els/les altres, amb la seguretat o inseguretat que sentim sobre si els/les altres ens donaran una bona resposta, si estaran aquí per a nosaltres, en el que pensem de nosaltres mateixos/es, si ens sentim més o menys valuosos/es, etc.
Abordar les nostres experiències més primerenques en un procés terapèutic ens pot oferir la possibilitat d’adonar-nos d’aspectes de la nostra vida que, fins ara, han estat en nosaltres de manera més inconscient, però que ens han pogut generar dificultats en les nostres relacions i amb nosaltres/es mateixos/es. En obrir-nos a aquestes experiències podem curar ferides que són presents des d’una etapa inicial de la nostra vida, però a les quals no havíem accedit fins ara. A més, això sol tenir un impacte en el nostre present, descarreguem la “motxilla” que tots/es portem, ens sentim més lliures per relacionar-nos, les nostres sensacions en les relacions amb els/les altres canvien i podem transformar aquestes experiències difícils en nous aprenentatges i noves possibilitats .
En tractar i curar les nostres ferides emocionals més primàries ens donem la possibilitat d’oferir als nostres fills/es experiències diferents, més reguladores, que els permetin desenvolupar un estil d’aferrament més saludable. No estem abocats/des a repetir els mateixos patrons inconscients que hem rebut, sinó que tenim la possibilitat de replantejar-nos com volem relacionar-nos-hi per construir un estil d’aferrament més segur. D’aquesta manera ens donem l’oportunitat de reparar la nostra experiència i alhora oferir-ne una que impliqui regulació emocional als nostres fills/es.
