Article de Dácil González, psicòloga i psicoterapeuta
La soledat s’entén com la carència voluntària o involuntària de companyia, o com el sentiment d’estar aïllat/da. Encara que el sentiment de solitud pot ser congruent amb situacions i vivències del present, com ara una separació, un procés migratori, la pèrdua d’una ocupació, la manca de temps per connectar amb els i les altres, etc. Hi ha moltes persones que senten que la soledat els acompanya “des de sempre”, i que no varia tot i estar en relació amb persones significatives, com poden ser els/les amics/amigues, la família, la parella, etc.
A l’espai de teràpia em trobo habitualment amb persones que em parlen d’aquest darrer tipus de soledat, una soledat expressada com el sentiment que una part d’ells/es ha quedat bloquejada, sola i aïllada de la resta i roman perduda en un altre lloc, i fins i tot en un altre temps diferent del temps present. Amb l’acompanyament terapèutic generalment aconseguim identificar com aquest sentiment de solitud està estretament lligat amb una experiència de trauma durant la infància. Però, què pot provocar una experiència traumàtica infantil? Normalment, dues situacions: un esdeveniment dolorós que es presenta al nen/a de manera recurrent, o l’experiència primària de no comptar amb un pare o una mare, en paraules de Winnicott, prou bona/o.
Una cosa que observem sovint durant els processos terapèutics és que moltes de les situacions traumàtiques es produeixen com a resultat de dinàmiques familiars disfuncionals. Per exemple, quan uns pares mantenen una relació d’alta conflictivitat i desatenen les necessitats dels seus fills/es pel conflicte o, dit altrament, quan els pares, responsables de la corregulació emocional dels seus fills i filles, els desconfirmen i els col·loquen de manera reiterada en una posició de vulnerabilitat.
I és que quan un/a nen/a experimenta un esdeveniment traumàtic sense el suport adult adequat sovint se sentirà sol/a i començarà a emmagatzemar, al seu cervell i al seu cos, una experiència de solitud que no serà capaç de processar ni de expressar. Aquestes sensacions o records somàtics podran reaparèixer a la seva vida adolescent i/o adulta quan visqui situacions que el connectin amb aquella experiència traumàtica, i és probable que quan això li passi, no sàpiga ubicar d’on procedeixen aquests sentiments i/o pensaments tan potents.
Com podem distingir un sentiment de solitud temporal i relacionat amb la vida actual d’un/a relacionat amb un trauma?
Hi ha alguns aspectes diferencials que ens poden fer pensar que la soledat que sentim està relacionada amb un trauma infantil:
- Sentiment de solitud permanent que no canvia tot i estar acompanyats/des a la vida actual.
- Dificultat per estar sol/a: cerca constant d’estímuls, de vies d’escapament, de relacions tòxiques, de dependències, etc., per fugir de les sensacions i els sentiments que experimenten quan estan sols/es.
- Sensacions corporals molt intenses i desagradables en connectar amb la solitud.
- Sentiments profunds de buit.
- Sentiment de no ser vàlid/a, de no encaixar, de ser defectuós/a.
- Sensació que res del que faci servirà per tornar a sentir la connexió amb l’altre, que res no és suficient.
- Solitud irresistible, aïllament profund, tristesa.
Fa poc reflexionava sobre la sensació de solitud amb una pacient durant una de les sessions. Ella em descrivia la seva solitud com un “forat negre” on sent que queda atrapada cada cop que s’acosta a la seva història traumàtica. Un forat negre de solitud que no pot ni vol mirar, que l’angoixa, que l’ofega, a qui no vol tornar, però del qual no se’n pot escapar. Una sensació de solitud que ningú no és capaç de comprendre i que creu mai no podrà deixar de sentir. Si escau, la soledat ve acompanyada d’algunes sensacions corporals com atordiment, paràlisi i fòbia, i també d’una part molt autocrítica que la “castiga” per sentir-se malament quan no hi ha un motiu aparent. Ella, inicialment, no era capaç de relacionar totes aquestes vivències amb cap situació del present o del passat, però, a poc a poc, ia través del treball de reprocessament del trauma i del treball de parts (IFS – Internal Family Sistems), es va anar comprenent i activant la seva capacitat de compassió amb la història que la va portar a sentir-se de la manera com s’ha sentit durant tant de temps.
A través de la psicoteràpia les persones aconsegueixen guarir i reparar les ferides del passat, aprenen a establir relacions més funcionals, desenvolupen la capacitat d’autoregular-se, etc., sent el principal requisit que el/la terapeuta sigui capaç de construir amb ell/a una relació segura, una relació que permeti a la persona accedir, abordar, processar, i transformar aquests esdeveniments que van quedar “atrapats” en un altre temps esperant que algú els atengués.
No vull tancar aquest article sense assenyalar que també hi ha un tipus de solitud buscada i agradable que ens permet trobar-nos amb nosaltres mateixos i amb la nostra essència. Es tracta d’una soledat temporal que podem utilitzar per descansar, per fer coses amb què gaudim, per connectar amb nosaltres mateixos a través de la meditació, l’escriptura, la pintura o la lectura, per exemple. Aquests espais poden ser útils com a espais d’autocura personal on desconnectar de les exigències que sovint ens envolten i poder donar espai al nostre jo més íntim.
