Article de Montse Robles, psicoterapeuta i experta en dol.
Cada vegada és més comú sentir parlar del dol, ara que ja sabem que es tracta d’un conjunt d’estats emocionals que apareixen de forma natural després de perdre un vincle significatiu per a nosaltres. La majoria de les vegades ho entenem després de la mort d’una persona estimada.
Però, que passa quan tenim tota aquesta muntanya russa després que marxi una mascota? Podem dir obertament que estem tristos/es? Es pot donar aquest tipus de dol? Evidentment, dependrà de cadascú, però els sentiments són els que són i això no és pas objectiu, sinó que, en aquest cas, serà totalment subjectiu a cada persona i situació.
El dol per la pèrdua de les mascotes és un dels dols que es consideren desautoritzats, ja que es considera erròniament la pèrdua d’un animal com una pèrdua menor i no es reconeix. Aquesta desautorització fa que les persones, en transitar-ho, no puguin trobar el suport que necessiten i que resulti difícil expressar els sentiments obertament.
Les persones adultes sovint trobem eines que ens ajuden a gestionar-ho, però els nostres petits i petites de vegades es poden sentir aclaparats/des. És per això que, sempre que pugueu, aprofiteu l’oportunitat per ensenyar a la canalla a viure les pèrdues, a gestionar els estats emocionals, a deixar-se sentir la tristesa i a anticipar-se, sempre que sigui possible, creant records tangibles que perdurin en el temps i ens facin recordar-los.
Aquests dies, a casa, ens ha tocat acomiadar la Sabrina. Per sort, hem tingut temps per parlar-ne i preparar tot allò que sentíem ens ajudava, sobretot a la petita de la casa.
Us vull deixar algunes idees per poder treballar-ho i que caldrà perfilar en funció de l’edat i del grau de maduresa cognitiva dels infants que tingueu:
- Fer-li fotografies i imprimir-les tot posant-les en un bonic marc per a l’habitació dels petits. També podeu crear àlbums digitals i practicar les eines TIC.
- Si fos el cas en què es decideix dormir l’animal, és convenient parlar obertament del que significa l’eutanàsia i que és un acte d’amor cap a ells per tal que no pateixin dolor innecessari, evitant així que pugui aparèixer culpa per la decisió.
- Fer-li una empremta de les seves potetes: o bé amb tinta o amb fang.
- Confeccionar una caixa ben bonica on posar tot allò que hagi estat seu; la manteta, la joguina preferida, el seu collar o la cartilla del veterinari.
- Una vegada es produeixi la mort de la nostra mascota podem honrar la seva memòria donant a protectores d’animals allò que no farem servir pensant a guardar a la caixa el que ens sigui especialment significatiu.
- Parlar del que voleu fer després amb el cos de l’animal; enterrament o incineració, i del que significa cada cosa, aclarint els dubtes que sorgeixen sobre si després de mort tenen fred o gana, o si senten dolor quan els incineren, per exemple.
- Recordeu que, si el que volem és que els infants puguin aprendre de la dura experiència, no és recomanable substituir ràpidament la mascota i sempre és convenient que hi hagi un temps d’integració i de dol.
- No minimitzeu els seus sentiments dient que no passa res o que han de fer forts o fortes, valideu les seves emocions i normalitzeu la seva tristesa.
