El biofeedback i neurofeedback com a estratègies d’optimització de la salut i el so

Fins fa uns quants anys, es pensava en la ment i en el cos com dos sistemes completament independents. No es concebia que el que s’esdevé a la ment pot afectar el cos, i viceversa. Tot això va començar a canviar, però, a partir del descobriment de les diverses formes d’aprenentatge. L’aprenentatge comprèn un canvi en el comportament per resultat directe de l’experiència. Perquè això passi, és necessari un reforçament perquè hi pugui haver un condicionant operant o un condicionant instrumental. Des d’aquesta perspectiva, tant els comportaments encoberts latents com els encoberts (pensaments, emocions i respostes psicològiques) són funcions dels antecedents i són conseqüències d’aquests comportaments (Schwartz i Andrasik, 2003).

Durant dècades, el pensament prevalent era que solament el sistema musculoesquelètic, mediat pel sistema nerviós central (SNC), responia a un condicionament operant. Aquesta visió sostenia que el sistema nerviós autònom (SNA) funcionava automàticament i, per tant, més enllà del control voluntari. La majoria dels científics pensava que els controls interns i homeostàtics per a funcions com la circulació i la digestió eren innats i que l’aprenentatge autoregulador no els afectava. S’assumia que el funcionament de l’SNA només era modificable per la via del condicionament clàssic, si és que es presentava algun tipus d’aprenentatge. Des d’aquesta perspectiva, les respostes són automàtiques després que tingui lloc el condicionament. En el condicionament clàssic, els pensaments es poden convertir en estímuls condicionats i elicitar respostes fisiològiques (Schwartz i Andrasik, 2003).

Aquesta tendència de pensament, però, comença a canviar en la dècada dels setanta, quan experiments amb humans i animals van començar a demostrar que es podien produir increments i decrements en diverses respostes corporals. Aquestes respostes incloïen respostes vasomotores, pressió sanguínia, salivació, resposta galvànica (GSR) i canvis en els ritmes cardíacs (Kimmel, 1979, i Harris i Brady, 1974, citats a Schwartz i Andrasik, 2003). Va ser aleshores que va néixer, d’aquestes i d’altres recerques a mitjans dels anys setanta, el que es coneix com a psicofisiologia i biofeedback. Els inicis de la psicofisiologia es remunten als anys seixanta, quan David Shapiro ofereix el primer curs sobre aquest tema a la Universitat Harvard (Schwartz i Andrasik, 2003). La psicofisiologia és l’estudi científic de les relacions entre els processos fisiològics i cognitius. Els psicòlegs-fisiòlegs, que sovint manipulen la fisiologia, observen el comportament amb l’objectiu d’aconseguir canvis en els individus.

Una forma de psicofisiologia aplicada és el biofeedback, que ajuda les persones a alterar els seus comportaments mitjançant la retroalimentació de la seva fisiologia (Schwartz i Andrasik, 2003). El biofeedback comprèn el procés d’aprenentatge de control sobre les funcions fisiològiques per mitjà de l’ús d’instruments (Demos, 2005). L’entrenament en biofeedback utilitza la col·locació de sensors al cos amb el propòsit d’obtenir senyals biològics, com la temperatura, el ritme cardíac o els senyals de les glàndules sudorípares. Els senyals biològics es mostren al consultant amb el propòsit d’adquirir un control mental sobre els processos biològics subconscients. L’individu rep informació a cada instant en temps real sobre els canvis en la zona on estan situats els sensors. Aquesta informació pot venir en forma de tons, imatges digitals o analògiques o gràfiques informatitzades. El biofeedback és una destresa d’autocontrol: les persones aprenen a regular aspectes de l’SNA (Demos, 2005).

Una altra forma de retroalimentació treballa directament sobre l’òrgan que ens fa ser com som: el cervell. El neurofeedback és un sistema comprensiu d’entrenament, que promou el creixement i el canvi en l’àmbit cel·lular del cervell (Demos, 2005). El neurofeedback trasllada la ciència fora del laboratori i la col·loca a les mans dels terapeutes privats. Aquesta tècnica d’entrenament és la resposta tecnològica a la psicoteràpia, la rehabilitació cognitiva i el baix rendiment cerebral (Demos, 2005). El neurofeedback és una forma de neuroteràpia, que aporta als individus informació sobre l’estat de les ones cerebrals. Les persones fan servir aquesta informació per aprendre a incrementar el temps durant el qual el cervell funciona eficientment. A mesura que el rendiment cerebral s’incrementa amb èxit, els símptomes associats amb determinades alteracions disminueixen i el rendiment de la persona augmenta. L’activitat cerebral es monitora amb sensors que es col·loquen sobre el cuir cabellut de la persona. El neuroterapeuta prepara l’entrenament de tal manera que s’informa el consultant si l’activitat cerebral es mou en la direcció desitjada; per exemple, quan un individu aconsegueix un estat de relaxació o de concentració, sent un to o una música relaxant. També pot manipular gràfiques a la pantalla de l’ordinador o videojocs que han estat dissenyats per a aquest propòsit (Swingle, 2008).

El biofeedback i el neurofeedback han deixat de ser un component exclusiu de tractament per a la població clínica i han fet una incursió en les àrees del rendiment humà com ara les àrees laboral, artística i esportiva o atlètica. Aquestes metodologies d’entrenament i d’autocontrol no es fan servir només per curar, sinó també amb l’objectiu d’ajudar els individus a rendir a uns nivells abans poc imaginats. El psicòleg de l’esport Carlstedt (2004) va ser possiblement el primer a dissenyar un protocol científicament validat per a l’esport (basat en l’evidència) amb la variabilitat de la freqüència cardíaca (HRV) i el neurofeedback de l’activació interhemisfèrica per ensenyar als atletes a regular-se millor, especialment durant els moments crítics de la competició. Un altre dels casos coneguts mundialment va ser la contractació del Mind Room International pel Milà d’Itàlia i per la selecció de futbol del mateix país, que es va coronar campiona del món el 2006, per fer un entrenament en neurofeedback com a preparació per a la cita mundial. La majoria de protocols de biofeedback i neurofeedback en l’esport han estat utilitzats per disminuir l’ansietat, gestionar l’estrès precompetitiu i optimitzar la concentració (Schwartz i Andrasik, 2003).

Els esportistes, atletes, empresaris, estudiants i altres col·lectius tenen vides caracteritzades per uns horaris intensos que inclouen llargues jornades de treball, estudi i entrenament i nombroses ocupacions en els seus calendaris. Els cossos d’aquests individus possiblement són empesos a límits sobrehumans en moltes ocasions. No és sorprenent, doncs, que els aspectes psicològics del competidor esportiu, laboral, acadèmic o artístic també pateixin les conseqüències causades pel treball físic ardu, els llargs dies d’entrenament, els llargs viatges, el temps que es passa lluny de la família i la pressió de la competició. La recuperació física i el son són factors molt importants, no tan sols per al rendiment, sinó també per a la salut dels individus. El son és una de les funcions, si no la funció, més important per als éssers humans. El son compleix una funció reparadora i mantenidora de la concentració, la memòria, la funció cardíaca, la relaxació muscular, les emocions i, per descomptat, l’activitat laboral, acadèmica o esportiva (Othmer, 2008). Les dificultats en el son poden tenir unes conseqüències negatives immediates; encara és més important el fet que un son ineficient acumulat a llarg termini pot tenir unes conseqüències nefastes per a la salut física i mental de qualsevol individu.

Tenint en compte això, el biofeedback i el neurofeedback podrien oferir grans avantatges per a les organitzacions terapèutiques, socioeducatives, empresarials i esportives pel que fa a la recuperació física i el manteniment del son. Ajudar un individu a dormir bé no tan sols manté i propícia un bon rendiment, sinó que també és important per mantenir una bona salut i prevenir malalties i lesions o accidents, i també la síndrome d’esgotament professional (burnout). El biofeedback utilitza diverses modalitats que es poden aplicar de manera individualitzada o en conjunt per potenciar les habilitats d’una persona. La respiració (RSP) és una funció fonamental en els éssers humans; no només respirem per mantenir-nos vius, hem d’aprendre a respirar, perquè això aporta innombrables beneficis. La millor manera, potser, de resumir la importància de la respiració és el postulat del doctor Robert Fried: «La respiració és un préstec que se’ns ha atorgat, l’hem de tornar quan ja no la necessitem». La respiració promou la producció d’oxigen i de glucosa per al cervell, uns elements essencials per al seu funcionament (Demos, 2005). D’altra banda, la respiració té relació ─i ajuda a regular els altres sistemes de l’organisme─ amb aconseguir una freqüència entre 6 i 7 respiracions per minut (bpm), ajuda a reduir i relaxar el to muscular, oxigena de manera més eficient la sang, incrementa el flux sanguini als músculs i regula la temperatura sanguínia i corporal. A més, promou una millor coherència de la variabilitat de la freqüència cardíaca (HRV), la qual cosa ajuda el cervell a produir més ones alfa (associades al descans i a la relaxació). Per tant, entrenar les persones en la respiració diafragmàtica pot dur beneficis per reduir l’ansietat, reduir l’activitat simpàtica i millorar la recuperació física i mental.

El cor és tal vegada l’òrgan que es veu més afectat per les emocions. La variabilitat de la freqüència cardíaca (HRV) es refereix a les alteracions entre els batecs del cor causades per diferents estímuls. En estudis fets amb esportistes, Carlstedt (2004) correlaciona l’HRV amb estats de rendiment positius (per exemple, l’habilitat repressiva de moments crítics) i negatius (per exemple, el neocriticisme, l’afecte negatiu) que poden generar una cascada de respostes fisiològiques que interfereixen en el rendiment físic i mental de l’esportista, així com en la seva capacitat de recuperar-se de llargues competicions i dels moments crítics que s’hi ha viscut. L’HRV també és important atesa la connexió fisiologia que existeix entre el cor i el cervell; el fet de produir una alta coherència ajuda en la producció d’ones alfa, relacionades amb estats de relaxació (Carlstedt, 2004).

La tensió muscular és un altre factor que pertorba el rendiment i la bona recuperació d’un individu. L’electromiografia (EMG) és una tècnica que té a veure amb el desenvolupament, l’anàlisi, l’enregistrament i l’avaluació dels senyals mioelèctrics (els senyals formats per variacions en l’estat de les membranes de les fibres musculars) (Konrad, 2005). Una de les formes més comunes de recuperació muscular practicada pels psicòlegs és la relaxació muscular progressiva. Aquesta tècnica ensenya a l’individu a conèixer i detectar els seus nivells de tensió muscular per sotmetre’ls al control voluntari. Fent servir equips de biofeedback es pot mostrar a l’individu els seus nivells de tensió muscular i per mitjà de pantalles interactives se’l pot entrenar perquè els manipuli depenent de l’objectiu que es vulgui aconseguir. L’entrenament de les respostes electromiogràfiques podria ser útil tant per a l’execució de la tècnica com per a l’assoliment d’una bona recuperació.

Una de les respostes fisiològiques escassament estudiades en l’àmbit esportiu és la temperatura (TEMP) i el flux sanguini. Una temperatura corporal i un flux sanguini adequats s’han associat a un temps de recuperació millor i més ràpid de les llagues produïdes en la diabetis. A més, el biofeedback de la temperatura ha estat utilitzat per tractar alteracions com l’hipertensió, l’asma i les migranyes i també com a eina psicoterapèutica (Demos, 2005). Quan una persona experimenta uns nivells elevats d’estrès es genera vasoconstricció, la qual cosa disminueix el flux sanguini amb temperatura adequada als músculs. Per aquestes raons, tindria sentit implementar l’entrenament de la temperatura per aconseguir una millor recuperació no només dels músculs, sinó de l’organisme en general, amb la finalitat d’aconseguir un equilibri més bo.

Una altra forma d’entrenament que treballa per aconseguir canvis fisiològics i conductuals és el neurofeedback, una forma d’entrenament que incideix sobre el metabolisme del cervell, com s’ha esmentat anteriorment. Aquests canvis en l’activitat cerebral es reflecteixen en forma d’ones cerebrals en una pantalla d’ordinador o un monitor que s’utilitza per retroalimentar l’individu. El cervell produeix diferents ones cerebrals situades en els diferents lòbuls del cervell i s’associen a una o més funcions depenent de la seva ubicació (Swingle, 2008). Aquestes ones vibren en determinades freqüències que es consideren òptimes. Les alteracions que afecten les persones (per exemple, la depressió, la hiperactivitat, l’insomni, l’ansietat) es presenten quan aquestes ones funcionen per damunt o per sota de la freqüència ideal. Les ones cerebrals són les següents: a) theta: es relaciona amb el processament d’informació adequat, amb estats de relaxació i focalització; la seva freqüència ideal per a un funcionament òptim és de 4-8 Hz; b) alfa: generalment està relacionada amb un estat de relaxació o una atenció relaxada. Aquesta ona situa el cervell en un estat neutre, preparat per respondre quan calgui; la seva freqüència ideal és entre 8 i 12 Hz; c) beta: es descriu popularment com una arma de doble tall; està relacionada amb la concentració activa i el consum d’energia física i mental durant la realització d’una tasca. Quan l’ona beta està per sobre del que es considera ideal, es pot associar a alteracions com l’ansietat, la depressió o l’insomni. En general, la seva freqüència ideal és entre 14 i 18 Hz; d) delta: es produeix específicament per dormir. Si és elevada en estat de vigília, es relaciona amb el dolor crònic, la fatiga mental excessiva o la poca estimulació per concentrar-se en un tema o una tasca en particular. La seva freqüència és de 0,4 a 4 Hz. El ritme motor sensorial (SMR) s’encarrega de produir una atenció relaxada. També s’associa a la calma del to muscular, el tractament de dolors musculars i de cap i el tractament de tremolors. La seva freqüència se situa entre 12 i 15 Hz; e) gamma: està relacionada amb el processament cognitiu i l’aprenentatge amb una freqüència entre 35 i 45 Hz (Demos, 2005; Swingle, 2008).

El son està directament relacionat amb l’estat d’activació del cervell, arousal (Othmer, 2008). Els patrons del son poden aportar informació útil sobre l’estat del rendiment cerebral d’un individu. Un arousal elevat interfereix en l’habilitat d’adormir-se ràpidament, tornar-se a adormir després de despertar-se i estar tranquil en el moment de ficar-se al llit. Un arousal baix pot comportar falta de son i despertar-se moltes vegades amb una sensació d’ansietat. Així mateix, hi pot haver dificultat per aixecar-se al matí o despertar-se cansat malgrat que s’hagi dormit tota la nit, és a dir, que no hi hagi hagut un son reparador. Amb la finalitat d’entrenar i millorar el son en persones diferents, es poden dissenyar protocols d’entrenament individualitzats que tinguin en compte les necessitats específiques de cada persona. Per fer-ho, es té en compte el sistema internacional 10-20 (vegeu la figura 1) (Demos, 2005; Swingle, 2008). Aquest sistema utilitza punts de referència de 19 llocs sobre el cuir cabellut, i els mesuraments es duen a terme col·locant sensors sobre aquests punts estratègics. Els llocs de col·locació dels sensors poden variar d’individu a individu. Alguns punts recomanats per treballar el son i la recuperació són T3, FP1 i T3, T4 (Othmer, 2008). Altres autors (Swingle, 2008) esmenten O1 com un lloc per entrenar si l’objectiu és millorar la qualitat del son. L’amplitud a inhibir o premiar varia d’individu a individu. En general es busca inhibir delta i theta a FP1, inhibir beta a T3 I T4 i premiar alfa a O1, especialment si el problema es deu a alguna mena de trauma (Swingle, 2008).

El biofeedback i el neurofeedback podrien aportar a les ciències de la salut i el comportament una eina poderosa d’intervenció i d’optimització del rendiment, de la salut i de la qualitat de vida. Així mateix, es poden afegir al repertori ja existent d’estratègies i intervencions que els professionals fan servir per orientar el pacient, però també per protegir la seva salut i la seva integritat física i psicològica. Aquestes eines, però, no s’haurien d’utilitzar simplement perquè la literatura esmenta que han funcionat en l’àmbit clínic. El que es necessita són protocols validats i basats en l’evidència, com el de Carlstedt (2004). És imprudent dir que una intervenció en biofeedback ha funcionat basant-se només en el relat de l’individu. És imperatiu investigar i validar aquests protocols a fi de tenir respostes clares de perquè serien beneficiosos per a un pacient i perquè val la pena que s’implementin com a part d’un programa d’entrenament. La tecnologia i la ciència, però, estan a l’abast dels qui volen i poden utilitzar-les de manera professional, científica i, sobretot, ètica.